dilluns, 15 de juny de 2015

La Jove Revolució



Plaça Ricard Camí, Terrassa.
Una tarda de maig.

La Revolució Tèxtil es reuneix amb tres joves per parlar de coses tan properes al nostre col·lectiu com són la autogestió tèxtil, la crítica a la indústria actual, la estètica i la moda.
Durant la sessió fotogràfica a càrrec de la nostra fotògrafa col·laboradora, Lydia Cazorla, la Belén, el Miquel i la Montse van desgranant els temes que els plantegem i d'altres que sorgeixen espontàniament.

Comencem a parlar amb la Montse , de setze anys, i practicant de la filosofia DIY (Do it Yourself). La Montse ens explica com un dia va començar «agafant un boli» i pintant-se unes sabates esportives. Després va passar a regalar samarretes a les seves amigues: «els hi vaig pintar una samarreta amb el nom del nostre grup de música preferit. I des d'aleshores ja sempre pinto samarretes...especialment de grups de música, ja que les samarretes oficials que es venen a internet són massa cares.» 

La Montse porta una samarreta que ella mateixa ha il·lustrat. 

Foto de Lydia Cazorla.



En el seu cas, el DIY compleix l'objectiu de donar sortida a una inquietud artística i el d'esquivar les restriccions típiques de l'economia adolescent. La Montse combina la habilitat tècnica, apresa de la mare, amb la seva traça per autodefinir-se a través de la imatge, sempre posant èmfasi en la relació estil-personalitat: «Tens el teu propi estil quan et modifiques la roba com a tu t'agrada i no t'ho compres tot fet, és a dir, tu (èmfasi en la veu) et fas just el que tu vols (més èmfasi) i és teu i saps que t'identifica.»   


La Montse, que durant la entrevista sosté la taula d'skateboard no dubta gaire a l'hora de respondre si té alguna crítica a fer a la indústria de la moda: «hauria de ser la roba la que s'adaptés al cos de la dona i no el cos de la dona el que s'ha de transformar per tal d'adaptar-se a la roba» .





La Montse també ha costumitzat la seva taula d'skate.

Foto de Lydia Cazorla





 
Mentre la Montse i la seva millor amiga juguen amb l'skate per la plaça, la Belén, de divuit anys, ens explica com i perquè va començar a fer-se la seva pròpia roba. La Belén també fa al·lusió al fet de diferenciar-se dels demés com a un dels motius principals pels quals va començar a cosir i interessar-se per la moda.


Com en el cas anterior, aquest és un saber transmès de mare a filla. També és una tradició femenina el recórrer al coneixement compartit. En aquest cas, i d'una manera molt il·lustrativa de com funcionen els nous processos d'autoaprenentatge actuals, la Belén ens diu: «empecé a buscar por internet como hacer o modificar camisetas. Compraba camisetas básicas y las pintaba, las cortaba... hasta que un día mi madre me dijo, venga va, te voy a enseñar a coser. » Des d'aleshores la Belén es fa roba, ja sigui imitant dissenys que no es pot permetre comprar o bé començant de zero tot el procés: «Compro telas que me gustan, y digo: ¿qué puedo hacer con esto? Y entonces pienso diseños, los dibujo, saco el patrón y los coso.»











La Belén porta un conjunt dissenyat i cosit per ella mateixa. 

 Foto de Lydia Cazorla.






La Belén defensa que tenir estil és «ponerte siempre lo que te gusta, y llevar lo que quieras en cada momento, y no preocuparte de si te miran raro». Alhora de fer la seva crítica, la Belén té diversos objectius: es queixa de la gent que no porta el que vol sinó el que està de moda i es queixa de les botigues per la poca varietat estilística que ofereixen i la seva reticència a sortir-se de les tendències del moment. I acaba amb una petita reflexió que crida a rebel·lar-se contra el ideal de perfecció que s'imposa sobre el cos de les dones: «La perfección es la que tiene cada cuerpo humano. No hay que ser como otra persona, o vestirse como otra persona. Simplemente tenemos que vestirnos y ser como a nosotras nos gusta ser y punto.»


Motxilla dissenyada i cosida per ella mateixa

Foto de Lydia Cazorla



 
Finalment li toca el torn al Miquel. El noi de dinou anys, l'únic del grup que té una formació reglada relacionada amb el tèxtil, parla amb passió de com un parell d'anys enrere, acabada la seva formació secundària obligatòria, va decidir provar sort amb la moda: «Se'm donava bé dibuixar i quan vaig fer alguns dissenys vaig pensar que potser això era lo meu. Si ens hem de vestir...fem-ho bé!». 

En Miquel porta un kimono dissenyat i cosit per ell. 

Foto de Lydia Cazorla



El Miquel defineix l'estil personal com allò que parla de nosaltres:«Les teves sabates diuen com ets, els teus pantalons...tot el que portes a sobre parla de tu. » I novament apareix el concepte que ens ronda tota la tarda: la diferència. «Hi ha gent que, voluntària o involuntàriament, vesteix de manera poc comú, combina colors de manera diferent a la resta de la gent...això és l'estil».
La conversa aleshores passa a un altre punt. El Miquel no troba just que des del món de la moda «s'exigeixi cada cop més a les dones com han de ser. Quan vaig pel carrer flipo amb els maniquins completament irreals que hi ha als aparadors».

Critica la desproporció en el patronatge de la roba d'algunes marques i la poca uniformitat en quant a les talles: «a casa tu pots tenir pantalons que són de la talla 38, i altres que són la 40, i altres que són de la 42...» També dirigeix la seva crítica als consumidors més joves i al patró de consum imperant: «les nostres mares preferien comprar qualitat abans que quantitat, però la nostra generació no és així i prefereix la quantitat a la qualitat i això fa que algunes marques s'aprofitin dels consumidors...».


Detall d'una jaqueta dissenyada i cosida pel Miquel.

 Foto de Lydia Cazorla. 




La conversa s'allarga una mica. Parlem de Tumblr i Instagram, de les nostres relacions sentimentals, de la feina i dels estudis...finalment la Lydia fa la última foto, la de grup, i jo marxo cap a casa pensant en els joves que deixo enrere i en tots els adolescents com ells que hi ha pel món i als que necessitem, i molt, en aquesta i en totes les revolucions que ens queden per fer.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada